Era bonic estar indignat una setmana

Avui no es un bon dia, un dia d'aquests en que al llevar-te veus que les coses que t'indicaven que alguna estava canviant a positiu retornen a la cruel realitat de la política diària.

Sobre tot, quatre coses:

1er. La generalitat en la figura de Felip Puig, he de dir que en menor mesura del que avui se l'hi ha atacat. El meu descontent no ve de la neteja feta, amb els dos termes possibles, si no de la seva compareixença davant els medis e comunicació. No es pot defensar a mossos donat garrotades a destre i sinistre, hi han hagut excessos i un conseller no pot dir mes que s'investigaran totes les imatges i actuaran si es que n'hi hagués qualsevol actuació fora del reglamentari. Defensar sense reserves no et pot donar mes que alguna sorpresa dolenta i encendre mes els ànims.

Em pensava que els mossos recuperarien la credibilitat perduda en el anterior mandat d'interior quant el senyor Saura va dotar als mossos de la pitjor i mal donada fama de torturadors.

2on. Els propis mossos, ja que com deia una coneguda dita popular “ La dona del Cèsar no només no ha de ser puta, a demés ha de no semblar-ho”. Jo em pregunto que faria aquell home de la cadira de rodes, tot i que m'ha vingut a la ment el famós i ja desaparegut “Gordo Mantecas”. Aquell minusvàlid gras amb crosses de fusta que donava tanta pena quant veies com l'hi donaven amb la porra i tant t'indignaves quant comprovaves que ell era el líder, trencant fanals, bústies i tot el que veia pel camí. No vull caure en etiquetar a aquest manifestant minusvàlid, només dic que, potser, tot no es com sembla. De tota maner aquest senyor no era, en principi, cap perill per la policia. Gent asseguda amb les mans en l'aire precisament desafiant als mossos a atacar-los davant de les camares .

3er. Els indignats. Per que em pensava que s'havia començat alguna cosa bona. Jo mateix he enviat tweets des de la plaça comentant la importància de haver-se obert aquest debat. La fi lògica s'havia assolit, després de les eleccions tocava recopilar dades i lluitar pels objectius un a un o en grups homogenis. Peró, un altre vegada la vanitat política junt a la mes pròpiament humana. Es sentien forts i amb poder, ningú no havia gosat e treure'ls, ampliaven la estança en busca de la notorietat i victimisme que avui han aconseguit.

Que buscaven? No em refereixo avui, em refereixo des-de el principi. No era “ Democràcia real”?

Una llei electoral justa?. Real per a qui?, justa per a qui?.

Es part d'una democràcia?, real o no, exigir sense límit de temps i perjudicant a la activitat econòmica de la ciutat?, de les persones que viuen d'aquell entorn? I es democràtic exigir fins que s'aconsegueixi.? No seria mes democràtic que es demanés mitjançant les urnes?.

Van acampar demanant l'opinió del que s'havia de sol·licitar i avui es neguen a deixar la plaça per raons lògiques de salubritat i seguretat. Sí, també de comoditat política, la comoditat que l'hi atorguen les urnes, la ciutadania, la majoria real i contrastada, la incompleta democràcia que, jo desitjo, em farà arribar a una veritablement real.

Per mi, només n'hi ha un partit beneficiat directament de tot aquest moviment que ens ha utilitzat , des de el principi. Avui s'ha destapat, avui surt a la defensa dels febles sense recordar que han estat co- dirigint el “cotarro” durant set anys i no ha mogut un dit per la majoria de les reivindicacions que es feien a les places, ni les que no es feien per incomodes, llengua i corona, per exemple.

M'agradaria continuar, em falten els diversos medis de comunicació, però demà serà un altre dia, potser un gran dia que algú altre energumen ens dinamitarà trencant mobiliari i aparadors. Mossos, si us plau, sense violencia.

Ramón Vega